“Vaig passar les dues setmanes prèvies al rodatge conduint amb precaució. Estava preocupat de morir abans de poder filmar-la. Vaig vendre el meu anell de noces per a finançar-la. Em vaig divorciar l’any passat i vaig sentir la necessitat de donar-li la volta a aquella experiència i convertir-la en una cosa important. La meua mare està viva, però les anècdotes sobre ella en la pel·lícula són certes. Em va bé. El meu germà i la meua germana estan molt confosos sobre per què vaig fer això. Espere que algun dia ho entenguen. Espere que tothom ho faça”. El director Jim Cummings s’explicava així després de rodar el curt amb el qual va guanyar en Sundance en 2016, Thunder Road, una comèdia agredolça de 12 minuts rodada en una sola presa, i que va ser el punt de partida per al seu llargmetratge homònim, guanyador del Gran Premi del Jurat en la passada edició del festival South by Southwest (SXSW) d’Austin.

En la pel·lícula estatunidenca, un oficial de policia s’enfronta a una crisi personal després d’un divorci i la mort de la seua mare. La proposta ha sigut destacada per l’edició anglesa de la revista mensual Esquire com “la pel·lícula indie més divertida, trista i barata de l’any”. El seu director assumeix el protagonisme, signa el guió i ha compost el tema principal de la banda sonora.

En els títols de crèdit, Cumming dóna les gràcies als prínceps Guillem i Enric d’Anglaterra, les imatges afligides dels quals en el funeral de Lady Di, li van servir d’inspiració.

La pel·lícula porta per títol una cançó de Bruce Springsteen, però el tema no arriba a sonar durant el metratge, encara que el Boss ha elogiat la pel·lícula després de veure-la. Vas intentar aconseguir els drets?

Per a la pel·lícula no ho vam fer. Gravem l’escena d’obertura de dues maneres, amb i sense la cançó, i el resultat va ser molt millor sense ella. Així que tampoc vam haver de molestar-nos a intentar aconseguir els drets.

No eres actor ni has rebut classes d’interpretació. Com és que vas decidir interpretar al personatge principal?

Vaig sentir que podia funcionar per al curtmetratge, així que vaig estar assajant durant unes setmanes i vaig decidir interpretar a Jim. Al final vaig fer un bon treball, així que en la pel·lícula havia de tornar a ser jo.

On et vas inspirar per a crear a Jim Arnaud i per què vas decidir que havia de ser un policia?

Jo vaig créixer en el sud dels Estats Units i conec a gent com Jim. Em fan riure i em fan plorar. Vaig voler que fora un oficial de policia perquè a les persones de la tribu de la testosterona els resulta molt més difícil admetre feblesa, i si podia aconseguir que un oficial de policia s’adonara que està bé necessitar ajuda, qualsevol podria.

La forma de plorar del teu personatge en la pel·lícula és alhora commovedora i incòmoda. És així com plores en la vida real?

Així és com plore! És tan humiliant com hilarant.

Com és que els has dedicat la pel·lícula als prínceps Guillem i Enric d’Anglaterra?

La pel·lícula tracta sobre un jove que es converteix en un meravellós pare com a carta d’amor a la seua mare morta. Vaig pensar en aqueixos xics tots els dies que vaig estar fent la pel·lícula.

Has fet realitat tant el teu curt com el teu llarg sense haver de passar pels canals oficials establits. Què pot aprendre un nouvingut de la teua experiència?

Espere que també els siga possible! De debò m’agradaria que la gent fera alguna cosa per si mateixa en lloc d’esperar que aquesta estranya indústria els prenga de debò.