Fa quatre anys, el director hongarés Gábor Reisz es va asseure a escriure el guió del seu segon llarg, Bad Poems. La seua òpera preval, For Some Inexplicable Reason, s’havia alçat amb els premis del Jurat, l’Audiència i Guió en el Festival de Torí i el de Millor Pel·lícula en el Festival de Montecarlo. La seua vida emocional travessava una gran crisi, i en el professional, va reparar que mentre en la realitat cada vegada predominaven més les imatges digitals, en les pel·lícules, els personatges encara apareixien en l’enquadrament en un pla mitjà i es ficaven en els cotxes en un gran angular. El que pretenia ser el guió del seu pròxim llarg es va convertir en un relat dels records de la seua infància com una forma de teràpia. La combinació d’aquests elements propis i estranys va ser el punt de partida de la pel·lícula que inaugura la 34 edició de Cinema Jove.

Com t’enfrontes a la revàlida després de l’excel·lent acolliment de la teua òpera preval? Et van suposar algun tipus de pressió els premis internacionals i l’excel·lent resultat de taquilla al teu país?

Sí, a vegades, però honestament només quan no estava ficat profundament en faena. Ho he sentit quan he anat a alguna festa i he conegut a altres directors, o parlat amb periodistes o gent a la qual li va agradar molt la meua primera pel·lícula. Però durant l’escriptura, planificació, rodatge i edició no tens temps per a bregar amb aqueixa pressió.

De quina manera et va ajudar a desenvolupar el guió la residència a la Cannes Film Festival’s Cinéfondation?

Oficialment, la Residència no és una beca de desenvolupament de guions. Et brinden l’oportunitat de concentrar-te en la teua pròxima pel·lícula i també et presenten com un jove director amb talent. Tinc un doble sentiment si recorde aquest mig any a París. La meua núvia em va deixar el primer mes, així que estava deprimit, però París, la gent al meu voltant, el Festival de Cannes i moltes experiències especials l’han convertit en un període inoblidable de la meua vida.

En quina mesura és el protagonista un alter ego?

Fins i tot si m’he inspirat en els meus records, es tracta d’una història fictícia. La memòria sempre és una ficció: canvies els detalls, a vegades abandones algunes coses, a vegades magnifiques unes altres.

Al llarg de la pel·lícula hi ha referències successives a la sobre exposició a la publicitat i a la presència invasiva del màrqueting en les nostres vides (els colps contra cartells publicitaris, el treball en una agència de publicitat) Comparteixes amb Tamar la seua aprensió?

Com a artista, sí. No obstant això, és molt difícil viure, treballar i crear una cosa valuosa i honesta al mateix temps. Vaig estudiar en l’Acadèmia de Cinema d’Hongria, on vam aprendre sobre grans artistes, mestres del cinema. Quan acabes l’escola, t’adones que si vols pagar el lloguer, el menjar i tota la resta, has de treballar en la indústria de la publicitat o en un altre lloc, que mai ha sigut el teu objectiu.

Quin significat va tindre Nirvana en la teua joventut?

Em vaig sentir realment gelós el temps que Nirvana va estar en actiu. Totes les xiques de la meua escola portaven una camisa de Kurt Cobain, sense excepció. Però quan vaig començar a tocar la guitarra i vaig formar una banda amb els meus amics, el més obvi va ser fer versions de Nirvana. Va ser genial. Crec que el grunge va ser l’últim canvi real en la història de la música. Per a mi no va ser un pas en l’evolució, va ser una cosa totalment oposada a tots els gèneres. Realment ho trobe a faltar, i estic molt feliç que Pearl Jam encara existisca.

La pel·lícula ret homenatge a diversos gèneres cinematogràfics (nouvelle vague, expressionisme alemany, De Palma, Hitchcock, cinema de terror clàssic…) A què respon aqueix repasse cinèfil?

Bad Poems és una pel·lícula eclèctica. Quan vaig decidir fer-la d’aquesta forma, només tenia una cosa en ment: com penses, com somies, imagines i recordes. I crec que són accions que mai estan estructurades, sempre és un caos.

En la pel·lícula hi ha referències a Magritte i a Duchamp, al surrealisme, al dadaisme i a l’impressionisme. Quina importància tenen les arts plàstiques en la teua trajectòria professional?

Van ser importants, per descomptat, però aquestes referències no han sigut conscients. La meua infància va ser exactament com la que veus en la pel·lícula quan el personatge de Tamás té 14 anys: sempre estava pintant i dibuixant, i preferia l’estil surrealista.

Bad Poems també alterna diferents formats, blanc i negre i imatges amb molt de gra per a mirar al passat i relatar el duel per una ruptura sentimental, estaves buscant transformar així l’ordinari en extraordinari?

Crec que en Bad Poems hi ha dues històries: una que transcorre en la realitat i sembla una pel·lícula documental, i una altra que està al cap de Tamás i està formada d’imaginacions, somnis i records. Necessitava el contrast i em sembla que així és més emocionant.

Per què vas assumir també el paper de l’actor protagonista?

Va ser l’última gran decisió durant la preproducció. Vam fer un cásting molt llarg i durant el procés em vaig adonar que era impossible trobar a algú que fora exactament el personatge principal que jo havia escrit. Així que vaig pensar que si trobàvem un actor canviaríem el guió, però en aqueix moment ja era massa tard. El meu director de cásting em va preguntar per què no l’intentava jo mateix i vaig respondre que no era una bona idea, perquè cada vegada que em posava davant de la càmera em sentia incòmode. Ella va insistir i la sorpresa va ser que no vaig sentir cap frustració. També vaig pensar que la pel·lícula podria ser més personal i especial si jo feia el paper.

Tenies una ambició universal en plantejar aquesta reflexió existencial tan personal?

Crec que sempre hi ha dos propòsits quan comptes una història: generar un canvi en tu mateix i un canvi al teu voltant. Quan en tu hi ha inquietud, frustració i alguna cosa que no està en equilibri és perquè necessites un canvi. Però aquesta situació desequilibrada és el resultat d’alguna cosa que també ve del món exterior. I aquesta interacció genera el canvi real.

Encara que ho fas de manera subtil, la pel·lícula també planteja les vivències d’una generació que va passar del règim soviètic a un capitalista que ara s’escora cap a plantejaments d’ultradreta. Com vas viure tu aqueix trànsit?

Recorde la felicitat que ens envoltava i els pocs mesos en què els partits polítics no van ser enemics, només persones que volien el canvi. I després també la decepció. Crec que la gent pensava que en aquesta nova vida, les cambreres serien amables, la policia i els interventors, comprensius, i per descomptat que el tramvia t’esperaria en l’estació. En el personal, només recorde que estava enamorat de la meua companya de classe Anna Schiller i que volia ser campió de waterpolo.