A la fi de 2002 i principis de 2003, va ocórrer l’impensable al Brasil: després de tres intents fallits, l’ex treballador metal·lúrgic Luis Inácio Lula da Silva va ser finalment elegit president amb la promesa d’atendre la gran desigualtat social i econòmica del Brasil. Els efectes d’aquesta commoció en l’estructura de poder brasilera encara estan molt presents i dominen el panorama polític del Brasil. Per a nosaltres, el dia d’Any Nou de 2003, quan Lula va assumir la presidència, és un moment crucial per a la nostra història recent i encara en desenvolupament, i ens va semblar una experiència interessant capturar això en una pel·lícula. Domingo retrata la por i la incertesa que van aclaparar a l’aristocràcia brasilera arran de l’elecció de Lula. És una pel·lícula sobre la decadència econòmica i moral de l’antiga oligarquia, que no té la certesa de quin és el seu lloc en un país nou i transformador. Treballar en estreta col·laboració amb Lucas Paraizo, que va escriure el guió, ens va deixar clar des del principi que per a donar sentit a alguna cosa que les persones que representem experimentaven com una sèrie d’esdeveniments desconcertants i desestabilitzadors, havíem d’imposar restriccions formals a la nostra història. Una de les nostres inspiracions per a aquest enfocament va ser A giornata particolare, d’Ettore Scola i la seua enginyosa i obliqua manera de bregar amb grans canvis socials a través d’esdeveniments quotidians en un sol dia. Una altra influència va ser La ciénaga, de Lucrecia Martel, una altra història d’una família privilegiada que no pot fer front a la fi de la manera de vida a la qual estan acostumats.

Domingo es desenvolupa gradualment en un sol dia i ubicació, la casa de camp familiar, i la xicoteta acció de cada personatge es converteix en la peça d’un trencaclosques més gran. Una vegada combinades, les peces revelen un complex mosaic que revela els temors i prejudicis d’una burgesia que no va poder adaptar-se als canvis taxatius del país. Igual que en una obra de Chéjov, semblen estar estancats en el temps, com a màxim mig conscients del que succeeix al seu voltant. En aquesta unitat de forma quasi aristotèlica, ideem una estructura de tres actes que servira de guia per a conformar la totalitat del quadre. Tot és posat en marxa per Laura, la matriarca de la família, que vol celebrar el 15 aniversari de la seua néta a la casa on va créixer. Una sèrie de xicotets esdeveniments: l’arribada del professor de tennis, la pluja que obliga els personatges a romandre dins de la casa, l’apagada elèctrica, conspiren perquè les coses bullen en una atmosfera quasi claustrofòbica fins a un clímax inevitable i sorprenent. Però ni tan sols els esdeveniments dramàtics del dia poden impedir que tots els elements convergisquen cap a la festa del quinze aniversari. Un desafiament en l’escriptura del guió va ser fer que els espectadors entengueren què motiva als nostres personatges, encara que sovint ni tan sols està molt clar per a ells mateixos. Ens decidirem per un enfocament en el qual vam mostrar en lloc de dir: estan exposats pel que fan, per la qual cosa diuen i pel que es diu sobre ells. Això crea un triangle de possibles interpretacions que es contradiu constantment, generant intriga i expectativa respecte al pròxim pas del personatge. En aqueix sentit, no hi ha una implicació lògica per a afavorir el punt de vista d’un sol personatge. Domingo és com una obra coral, en la qual cada personatge és el protagonista d’una història que s’entrellaça amb els altres.

Ens interessava el moviment dels personatges en l’espai i com estableix les relacions de poder entre ells la posada en escena. En aquesta casa, el poder es negocia físicament, ja que les portes estan obertes per a alguns i tancades per a uns altres. En L’àngel exterminador, de Luis Buñuel, hi ha un sentit de claustrofòbia en la representació de la burgesia amb el qual ens hem sentit connectats i ha influït en pensar les escenes. Fora de la casa familiar, els plans són angulars i estàtics, i revelen la posada en escena teatral en preses llargues i ininterrompudes. Observem el teatre d’aquesta família amb certa distància i objectivitat, mentre intenten mantindre les aparences. Dins de la casa, la càmera és fluïda i subjectiva, i segueix de prop als personatges, prenent partit per l’oprimit o l’opressor. Cada escena és pla seqüència, com si ens submergírem en la subjectivitat d’un personatge.

Un altre element crucial per a nosaltres en Domingo és el so. Una de les seues principals funcions és connectar els diferents espais de la casa. Els personatges es tanquen a les habitacions per a compartir secrets, sense adonar-se de qui està a l’altre costat de la porta, a punt d’atrapar-los en algun acte prohibit. Però la connexió de so és sempre incompleta; mai està tan clar per al personatge com per a l’audiència que ell està fora de l’acció. D’aquesta diferència de coneixement sorgeix una ironia dramàtica, un element clau en una pel·lícula que tracta els secrets que impregnen aquesta reunió familiar. Molts d’aquests secrets tenen una llarga història i mai seran revelats per complet. Potser el més gran radica en la relació entre Laura i José, la matriarca i l’amo de claus. El que va succeir entre els dos mai serà dit; per contra, Laura vol que ho acomiaden per a no bregar amb la veritat. Per a nosaltres, aquests silencis i omissions són tan importants com el que es diu i es veu en pantalla.