Una pel·lícula muda en aquests temps que corren? Açò és ‘Análisis de sangre azul’ i l’estrenem ací, en Cinema Jove, aquesta nit, dijous 29 de juny, a les 22:30 hores en la Sala José Sancho amb música electrònica en directe a càrrec del dj valencià HAL 9000. Parlem amb els seus dos directors.

Com sorgeix la idea d’aquest projecte?
Blanca Torres: Sorgeix principalment dels meus viatges als Pirineus. Sentia la necessitat de rescatar aqueixes muntanyes. Retratar-les quan encara no havien sigut conquistades per la gent de fora, pels forasters. ‘Análisis de sangre azul’  narra aqueixa primera conquesta de les muntanyes per la civilització (a través de la medicina), els forasters (un anglès) i per la imatge (a través d’una càmera).

‘Análisis de sangre azul’  explica la història d’una misteriós anglès que arriba a una vall als Pirineus on un metge treballa en un sanatori mental. Malgrat el drama que narra, hi ha en la pel·lícula un optimisme que vibra en cada seqüència. Era aqueixa vostra intenció?
Gabriel Velázquez: Hi ha una exaltació de la vida i de la naturalesa en tota la seua esplendor, a més d’haver-hi molt humor. És el que ens suggerien els personatges i l’entorn en el qual estàvem. Les muntanyes, la neu, les flors… Tot el que ens envoltava et produïa energia i felicitat i açò és inevitable que quede reflectit, malgrat el que li puga succeir a voltes als personatges. És com la vida mateixa, en la qual és impossible que deixe d’existir l’alegria.

Què referents teníeu en ment mentre rodàveu aquesta pel·lícula?
B.T: Per a mi, Nanook l’Esquimal de Robert Flaherty ha sigut una pel·lícula de referència des de sempre. També revisem pel·lícules mèdiques de l’època, sobretot americanes, encara que també vam accedir a filmacions de l’hospital psiquiàtric de San Juan de Dios a Madrid. I per descomptat, repassem també les famoses fotografies clíniques del neuropsiquiatra francés Jean Martin Charcot sobre la histèria. D’alguna manera, tots aquests documents ja transmetien aqueix anhela de l’home modern d’immortalitzar en imatges el món que ens envolta, com a pioners d’aqueixa altra història del cinema més amateur.

Els teus anteriors llargmetratges posen en el centre la qüestió de la solitud en la societat. Encara que els personatges estan aïllats, ací la comunitat té un paper important. A què es deu aqueix canvi?

G.V: En aquest cas el guió és de Blanca, encara que si analitzem el personatge de l’Inglés, apareix sol i malalt, no és conscient dels seus records, no sap ni qui és i acaba anant-se una altra vegada solament. I encara que compartisca la vida amb els malalts de l’hospital, en el fons no tenen res a veure amb ell. És un solitari que ha perdut el nord i que ha trobat una comunitat per la qual la seua ment es deixa portar durant uns anys fins que decideix desaparèixer.

Heu rodat en 16 i 8mm. Què us donava la filmació en pel·lícula de cinema sobre el format digital?
B.T: Si volíem que ‘Análisis de sangre azul’ a es visquera com una pel·lícula d’aquella època, havíem de filmar com l’haguera fet una persona de llavors. Per a açò havíem de posar-nos realment en la pell d’un home que roda en els anys 30; que utilitza bobines de 3 minuts, que no pot chequear el material, que filma a una única presa, que ha d’esperar el revelat, que a voltes, porta veladoras o “sorpreses” en l’emulsió. Tot aqueixes capes no succeeixen quan graves en digital.

Tinc entès que per a la pel·lícula, a més del protagonista, Anders Lindström, que és actor professional, has comptat amb el grup de teatre Arcàdia que integra a discapacitats. Com ha sigut l’experiència? Què has après d’açò?
G.V: Anders és en realitat un model internacional suec que va trobar Blanca en internet cercant al personatge. Crèiem que seria inaccessible, però Blanca és molt insistent i ho va localitzar en unes coves de Granada. Quan ho vam conèixer no podíem creure’ns que poguera haver-hi una persona més exacta a l’espiritualitat que cercàvem en L’Inglés. Es trobava tan lliure davant el personatge i davant la immensitat de les muntanyes, que es va quedar a viure un temps als Pirineus. Trobar al grup de teatre Arcàdia va ser màgic, perquè ells mateixos jugaven a interpretar els seus propis patiments o els de els seus companys. Fins als professors participaven. Per a ells era una experiència teatral i humana. Per a nosaltres, màgica. En els moments de quietud, els seus rostres són quasi impossibles d’imitar, perquè ells respiren veritat absoluta.

El cinema més avantguardista mira cap als orígens cercant noves formes de narrar Vosaltres, no obstant açò, aneu molt més lluny i us col·locau en el mateix principi. Què cercàveu allí?
B.T: Cercàvem retrocedir a un temps on la imatge encara era valuosa. I quan dic valuosa no em referisc a la qualitat, sinó a la quantitat. El món encara estava per fotografiar i un home amb una càmera podia sentir que conquistava per primera vegada un espai mai abans reproduït. Avui, quan traiem el mòbil i fem un vídeo o una foto, no li donem aqueix valor d’esdeveniment. És impossible. Com fer-ho, si qualsevol lloc del món ha sigut infinitament immortalitzat abans que nosaltres. I malgrat açò, no podem deixar de produir imatges… aqueixa relació moderna amb la imatge ja la té el nostre protagonista, el doctor Pedro Martínez.

Tinc entès que teniu pensat rodar una segona pel·lícula sobre aquest material. Què podeu explicar-nos sobre aqueix projecte?
G.V: La pel·lícula podria començar així: L’any 2016, en plenes pistes d’esquí de Formigal, escortat per dos guàrdies d’alta muntanya, un mèdic forense examina un esquelet. El cadàver data dels anys 40 i té unes dimensions molt estranyes per a aqueixa època i en concret per a aqueixa vall. El dictamen oficial parla de mort provocada per un fort colp en el crani amb un objecte punxant. A partir d’ací comença una inquietant cerca en el temps.

I l’última. El nom de la vall on succeeixen les coses és un homenatge a José *Val de l’Omar. És així? Per què volíeu fer-li aquest tribut?
B.T: Val de l’Omar és un místic del cinema. I part de la nostra obsessió per mantenir l’analògic és per no perdre aqueix tremolor de viva llum de la qual ell parlava. Acabe l’entrevista amb una cita seua:

“jo em vaig fixar en la llum com a vibració, palpitació, batec, diferència, desnivell, base vital. I cal fer visible aqueix batec. Elèctric èxtasi, moviment continu en alta freqüència, tremolor vertical que se submergeix en la clarividència, cremor, tremolor de viva llum.”